dimecres, 1 de febrer de 2012

Octavi Serret (L’instigador)

Conten que una vegada, un escriptor desconegut - que per alguna raó inexplicable que ara no ve al cas era propietari d’un Ferrari Testarrossa -  punxà una roda passant per Vall-de-roures (1). Va ser just davant de la Llibreria Serret, camí de Fontdespatla, un establiment que venia llibres, diaris, revistes, bolígrafs, quaderns i material d’escriptori divers. L’objecte que provocà la punxada va ser concretament un llibre. S’havia escapat d’aquella llibreria i havia atacat directament els pneumàtics refotudament cars del Ferrari amb tota la mala intenció. Les males llengües del poble diuen que és el procediment habitual de l’Octavi: quan s’olora la proximitat d’un potencial escriptor desconegut que passa per la vora, els llibres del seu establiment, entrenats a posta per a aquestes ocasions, surten volant per aconseguir que entri a la petita llibreria amb qualsevol excusa. Aquesta vegada però, potser n’havien fet un gra massa; arreglar la punxada sortiria molt car.
L’escriptor, disposat a demanar explicacions, baixà del cotxe i entrà a la petita llibreria. El fenomen misteriós que tingué lloc a l’interior d’aquella llibreria-quiosc a hores d’ara encara no té explicació. L’escriptor anava a demanar una compensació econòmica. El llibreter no li va dir ni bon dia, abstret com estava intentant col·locar els fascicles de la col·lecció “Pneumàtics llegendaris” a un estiuejant habitual d’aquell poble del Matarranya. Tot i això, a partir d’aquell dia, s’encetà una d’aquelles estranyes relacions humanes que barregen interès i amistat, obligació i devoció.
És el mateix que li passà, temps més tard, a una altre escriptor vingut de les terres del vi. A ell els llibres no li van atacar el pneumàtics (potser perquè el seu cotxe no era un Ferrari), simplement el van estomacar, amb molta educació, això sí. “Ei! Que som ebrencs!”, van explicar sense deixar de bufetejar-lo amb les seves fulles. I com l’anterior, entrà a cal Serret a demanar explicacions i fou víctima del mateix fenomen misteriós.
Des de llavors només cal que el llibreter insinuï una proposta. Els dos escriptors, uns simples membres més d’entre el grup de prosèlits de l’Octavi, corren a obeir les ordres del llibreter quan aquest obri la boca i fan el que aquest demana sense ni replicar. Ni que sigui un assassinat.

(1)   Vegeu “De Vall-de-roures al món”. Diversos autors. Terres de l’Ebre. Editorial Petròpolis. 2009.
Aclariments:  L’escriptor que NO té un Ferrari és Jordi Pijoan-López. L’escriptor que ve de les terres del vi és Fede Cortés

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada