Vicent Sanz fa una ressenya de CLIO, ASSASSINA al seu blog Triticària
Us el copiem aquí:
 |
| Il·lustració pel relat "A boca de canó", de Vicent Sanz |
Aquest març de 2013 ha aparegut la primera edició de
Clio assassina a l’editorial Llibres de l’Índex de Barcelona. L’edició del llibre respon a la convocatòria de la tercera trobada de gènere negre al Matarranya i el Priorat, escaiguda el 2012, i reuneix deu relats, entre els quals un de qui signa, inspirats en altres tantes novel·les anteriors de caràcter històric. De manera que el resultat és una panoràmica literària del crim en diverses èpoques de la Història, des dels grecs a la postguerra. La idea i la coordinació són de Jordi Pijoan-López i Fede Cortés, el pròleg d’Alicia Giménez Barlett i els relats, per ordre d’aparició, de Maria Carme Roca, Xulio Ricardo Trigo, Sivestre Hernàndez i Carné, Pere Perellon, Teresa Bertran, Andreu Carranza, Jordi Penyarroja, Toni Orensanz, Miquel Esteve i Vicent Sanz Arnau. Un breu relat que comença abans i acaba després, escrit a quatre mans pels coordinadors, emmarca narrativament aquesta transversalitat temporal, tot transcendint el caràcter històric per fer cap directament en la ciència-ficció, això sí, sense abandonar el caràcter criminal que marca la pauta del gènere negre.
Acabo de fer-ne una lectura assossegada, de les d’estiu, i m’ho he passat fenomenalment.
Trobo que el format dels relats s’ajusta molt al que demanaven els coordinadors: històries àgils, resoltes en un límit de pàgines digerible per als uns costums de lectura caracteritzats per la necessitat de començar i acabar en una tirada o poques més. Ho veig una virtut que supera de molt l’inconvenient de la fragmentació. Segurament el fet que les històries estiguen ordenades seguint el fil del temps hi contribueix bastant.
Així doncs, la interacció entre crim i història, entre passat i negror, dóna lloc a un resultat alhora assequible, atractiu, que transporta en el temps i alhora assegura les emocions fortes. Una manera contundent de donar a entendre que la història de la Humanitat està estretament relacionada amb l’exercici de la força bruta i amb el poder. Ho va verbalitzar Maquiavel i cadascun dels relats que apareixen en el volum n’és un exemple inapel·lable. Cosa que ens porta a pensar en els elements essencials del gènere. No exactament en la tècnica literària, sinó en el rerefons temàtic i filosòfic, que enllaça tan directament amb el funcionament de la societat occidental de la nostra època, la qual, cal reconèixer, supera i de molt les ficcions criminals d’aquest i tants altres relats de gènere negre.
Perquè no hi faltés de res, en aquesta edició i en l’anterior d’aquestes trobades de gènere negre, la mateixa publicació de
Clio assassina, extensible a
Un riu de crims, s’ha vist complicada per l’actitud deixem-ho en poc ètica d’un personatge que podria ben formar part de la crònica fosca de la Catalunya autonòmica, i de qui ni tan sols mereix que se n’esmente el nom.
Si la superació d’aquesta jugada bruta serveix per donar continuïtat a l’activisme dels organitzadors, la disponibilitat en el mercat de
Clio assassina haurà valgut la pena. Al meu entendre,
Clio assassina és una experiència perifèrica, sens dubte, malgrat la participació de noms més que consolidats en el panorama literari catalanoparlant. I és precisament per aquesta condició perifèrica, territorialment però sobretot creativament i en relació al mercat, que té aquest caràcter innovador, en el format i en els components temàtics, de contingut. Si, tal com diu Alicia Giménez Barlett en el pròleg, aquests elements es combinen amb un nivell de llengua altíssim, el resultat és un producte fresc i colpidor, que fins i tot incorpora la imatge en els dibuixos de Pau Ferrando Vidal que il·lustren també en negre cada un dels relats.
Llegiu-lo!
